LA COLONITZACIÓ FEUDAL DEL PLA D'URGELL

La comunicació que Francesc Foguet va presentar a les VII Jornades del Pla d'Urgell no tenia res a veure amb la filologia i el teatre, ni tan sols amb el segle XX en què ens té acostumats.

Foguet va començar exposant que El fahs Maxkijàn (la plana del Mascançà) era una àmplia zona fronterera que, al segle xi, no únicament es disputaven les avançades andalusines i les catalanes, sinó també, entre si, els comtes d’Urgell, els de Barcelona i els reis d’Aragó. Es tractava d’un espai –avui grosso modo equivalent a la comarca del Pla d’Urgell– que constituïa una xarxa de poblament d’època andalusina sobre la qual se sobreposà després la nova estructura feudal. Abans de la conquesta cristiana, aquest territori fronterer tenia un poblament dispers format per petits llogarets que permetien la defensa de la frontera oriental de la taifa de Lleida. Segons el geògraf i historiador musulmà Ibn῾Abd Al-Mun’im Al-Himyari, al fahs Maxkijàn hi havia aldees i granges per a l’explotació agropecuària que disposaven de torres i refugis perquè els seus habitants poguessin amagar-se en cas d’incursions enemigues. Era una extensa plana, ubicada dins del districte de Lleida durant l’època califal, que limitava al sud amb Castelldans i al nord amb la serra d’Almenara, des d’on s’estenia fins a Verdú, a la vall del riu Corb.

Francesc Foguet, al mig de la taula, exposant. Foto: Mascançà.

Durant la segona meitat del segle xi, la plana del Mascançà fou objecte d’una primera expansió feudal, en virtut de la qual la meitat nord del territori passà a integrar-se al comtat d’Urgell, mentre que l’extrem oriental esdevingué del comtat de Barcelona. Cap al 1078, Ermengol iv, comte d’Urgell, emprengué l’empresa militar decisiva per ocupar la Ribera del Sió i la plana d’Urgell. Poc abans, circa 1075, Barbens ja fou conquerida en un intent d’assegurar, juntament amb Agramunt, la línia fronterera i connectar-la amb l’eix Cervera-Anglesola, a mans dels comtes de Barcelona. En aquest sentit, el 1079, Ramon Berenguer ii, comte de Barcelona, atorgà a Berenguer Gombau –fundador del llinatge dels Anglesola– el «castrum quod dicitur Angulariola». Paral·lelament, el mateix any, el bisbat d’Osona incloïa Fondarella, Miralcamp, Mollerussa, Golmés, Palau, Castellnou, Seana i Utxafava (avui Vila-sana) en una llista dels seus preveres –prova del paper de l’Església en la colonització feudal– corresponent als diversos llogarets que formaven part del castral anglesolí.